Kontagailua


web hosting

diumenge 4 de març de 2012

Breu reflexió: Sarkozy

Pel que llegeixo a La Vanguardia, Sarkozy es queixa de l'agressió verbal patida per independentistes a Baiona (que per cert és molt i molt bonic). 

Pobret. 

El President realment té raó, però una dolentíssima memòria, perquè s'ha d'anar amb compte quan un ha estat sempre primer en agressions verbals...

Com quan va insultar un home a un acte oficial.

O un Periodista


O un llarg etc... Suposo que unes les considera merescudes i l'altra, tot i el que l'euskera ha patit a Iparralde o la conversió a folklore d'una cultura milenària, no.

 Sarko, Sarko, entre insultes et vulgarité.


dijous 1 de març de 2012

La solitud cultural



Veia l'altre dia un debat, bastant dolent per cert, sobre la memòria històrica. Hi parlàven, a més a més de xerraires amb molt èxit i poc mèrit, algunes víctimes del franquisme i de la República. Llavors vaig sentir potser l'única cosa que recordo d'aquell espai mediocre: un home, fill de campesins i que rondava els 80 anys, sense estudis i mort en vida de tant treballar, demanava permís amb un "Si me lo permiten ustedes, me referiré a los hechos acontecidos aquel año, con toda su crudeza, que considero necesaria". Així, fàcil.

Vaig quedar aleshores una estona pensant, recordant tots els alumnes que han passat per les meves classes, universitaris inclosos, ennumerant quasi tota la gent que conec i definitivament no veig capaç a cap d'aquelles persones de pronunciar una frase semblant, improvisada i amb tanta naturalitat. Ni tan sols (o sobretot) la colla de pedants que conec, tot i el seu incansable esforç dialèctic.

"A l'Estat l'hem fotut amb la Educació, ara ho tinc clar". Ja m'ho veia venir el dia que van treure el llatí de les aules científiques, ho anava confirmant el fet de que el Kinder Sorpresa hagi anat involucionant a ninots de màxim una peça; també els pobres coneixements matemàtics i el posterior "és que sóc de lletres" del ciutadà mitjà . Però aquell home va ser, diguem, el toc final.  

Va ser així que vaig adonar-me de la meva solitud cultural. No m'entengueu malament: 20 minuts en tren al país veí i servidora capta perfectament que no n'hi ha de fums a baixar, que de culta en té el justet i que la raó de que ho sembli és que al país dels cecs els bornis som reis. Però lluny de considerar aquest regnat un valuós premi, el porto com qui porta una càrrega. Com una mena de solitud involuntària que em fa sentir al món igual que un convidat a un sopar on no coneix ningú.

Amb els temps he hagut de descartar temes: Sherlock Holmes sembla obsolet, els Mosqueters han passat a ser "aquells gossos dels dibuixos animats" i El club Dumas ha estat escrit per un, diuen, feixista i masclista despiadat. He entès també que la criminología és massa inquietant i fosca, les ciències complicades i la història, curiosament, tan desconeguda com titula el meu altre bloc. I, finalment, he desistit amb l'Art, allò que genis van regalarnos fa segles, que adoraria conèixer en major mesura, però que ha empitjorat tan aviat com vam posar-li l'adjectiu "modern" al darrere. Qualsevol dia - penso a vegades - fixo un dia i una hora per al meu suicidi cerebral: cap llibre més, cap museu més, cap documental més. Tan sols programes del cor. Droga dura i la seva conseqüent evasió mental.

I per si no fos prou tot plegat, he hagut de néixer al País Basc, on parlar de política quasi assegura reventar el sopar. Hem inventat fins i tot un termini per a definir els agosarats que treuen el tema, un camp on els de Bildu acostumen a forjar un ampli palmarès: els "jodebanquetes".

Sort que tinc aquest petit espai que em connecta amb pocs però importants lectors. I bé, suposo que sort també de l'alcohol que, pel que veig, exterioritza l'anima inquieta de l'èsser humà i forma intensos debats sobre societat i ideología, sobre com va el país i perquè va com va, la qual cosa trobo deliciosament irònica: com hauría d'anar doncs un país on sobris parlem de Gran Hermano i borratxos sobre economia? Doncs, efectivament, haurà d'anar exactament com va.

dijous 9 de febrer de 2012

Athletic-Barça


Ens trobem de nou a la final, què bé! Sisplau, si algú pensa allò de que és un trofeu espanyol bla bla bla bé, ho és, però per a una copa que podem guanyar deixem'ho estar, leñe. Per mí, com si és la Copa Llatinoamérica, és una Copa! Mai n'he vist una d'aprop! L'última vegada que va sortir la Gabarra, servidora tenia un any, sisplau!! M'estimo més que el Barça no arribi a la final de la Champions, que si hi arriba no puc anar a veure-la. Quina il·lusió! Recordo a Messi, davant de la ovació dels Athleticzales al guanyador, dient: "¿Pero ves que son del equipo contrario? ¿Lo ves?". Si és que som molt macos.

Us deixo el manifest fet per l'afició de l'Athletic demanant la repetició de la última Copa que vam perdre amb el millor equip del món. És en castellà, com ho van escriure inicialment, però no té desperdici. Ni el video tampoc. Repetició de la final YA!!!


MANIFIESTO OFICIAL EXIGIENDO LA REPETICIÓN DE LA FINAL DE COPA.
NUEVAS REGLAS:
1.- VALE EL GOL DE ORO (solo en caso de que lo marque el Athletic)
2.- NO VALEN POSESIONES LARGAS. ¿Qué es eso de tener 80 minutos el balón? ¿pero jugamos todos o qué pasa? Cuando el Barça lleve con el balón 10 minutos, tarjeta amarilla al que tenga el balón. Y se le devuelve al Athletic. Cuando sean 20 minutos, roja directa. Se pita “retención” o “posesión indebida toca-huevos” o algo así (como en balonmano).
3.- NO VALEN LOS GOLES ESTILO “PLAY-STATION”. El gol de falta de Xavi, tarjeta amarilla (por lo menos el portero estaba avisado de que iba a puerta, hay que ser deportivos) ¿alguien consiguió ver por dónde entró? ¿se fusionó con la escuadra? Joder, es que eso no vale … El gol de Touré, roja directa. Vamos a ver, ese gol no lo mete ni Pelé en “Evasión o Victoria”. ¡Coño! ¿qué hace un defensa dejando tirados a 5 del Athletic y sacándose de no sé donde ese torpedo al palo? Inaceptable, así no juego.
 4.- NO VALE CORRER MÁS DE 5 METROS CON EL BALÓN PEGADO AL PIE. ¿pero ustedes han visto lo de Messi? Y venga y dale, y corre y el jodido balón le sigue. Lo jodido es que da igual lo que haga, se caiga, haga zig-zag, salte, baile el hula-hop, el balón lo sigue teniendo… Roja directa, por listo. (hombre podríamos sacarle primero una amarilla para avisar y ver si se quiere enmendar el hombre.)
 5.- TODOS DEBEN JUGAR COMO ETO´O. ¿pero no ven ustedes que para dar espectáculo no hay que marcar goles?
6.- NO VALEN GOLES TAN SEGUIDOS. Que hay tiempo para todo por Dios, que no hay que acelerarse y meter 2 goles en 3 minutos. Anulados los dos.
¡¡¡ REPETICIÓN DE LA FINAL YA !!!

dimarts 31 de gener de 2012

La gran mentida : SOPA


A vegades escric articles durs sense estar realment emprenyada, per a fer-los - crec - més dinámics o menys avorrits. Ńo és el cas d'avui: m'enfada soberanament llegir o sentir qualsevol comentari a favor de la llei SOPA, el tancament de Megaupload o res semblant. M'enfada de la mateixa manera que em podria enfadar llegir o sentir qualsevol comentari sobre tancar biblioteques. És en la meva opinió la gran bajanada moderna que, per sort, només és al cap d'una minoría.

Existeixen -de debó- defensors de la salvatjada feta amb Kim Dotcom, qui lluny de ser un santet però més lluny encara de ser un assassí, s'enfrenta a una condemna de 50 anys. 50 anys de condemna a una persona que ni ha matat ni ha esfonsat ningú amb Megaupload

Kim Dotcom, diuen, s'ha forrat a costa del treball d'altres, artistes en general (pobrets). És cert només en part, ja que als estatuts de Megaupload hi deia clarament que no es fan càrrec del contingut dels fixers que la gent, lliurement, hi vol pujar. Però bé, aprovem que és cert que Dotcom s'ha forrat a costa d'artistes forrats i en favor de potencials consumidors no-forrats. Aprovat això és increíble i molesta l'absoluta doble moral que s'ha de tenir per a criticar això mentre defensem el software lliure, consultem Viquipèdia o, fora d'Internet, agafem un llibre a la biblioteca perquè o no tenim quartos per a comprar-lo o no el volem comprar. És tal la doble moral sobre aquest assumpte que, de començar a donar exemples, podría acabar demà: les fotocòpies d'apunts a la Universitat, les fotocòpies de llibres que els professors fem anar amb els alumnes, les cançons que hem grabat a una cinta de petits... Mirem el disc dur dels defensors en qüestió? De fet, és clar que la pirateria ha existit sempre i mai ha estat un problema tan greu fins ara.

Si a lo dit li afegim que la pirateria ajuda i molt a la promoció de grups joves que mai haguéssim conegut d'una altra manera i que teòricament és perseguida per les súpliques de gent que té cinc o sis cases a Miami, l'espectacle es torna esperpèntic. I ja si, a més a més, els governs es deixen vots i bona imatge per a ajudar taaaaaaan altruistament a aquells freaks forrats de L.A la cosa comença a ser dantesca. O bé, com pensa servidora, il·logica : en més d'una ocasió he dit que és molt innocent pensar que tot plegat ve pels drets d'autor i res més.

Evidentment que amb els milions que mou la industria discogràfica i del cine els polítics tenen molt a guanyar, però no hi ha prou diners que paguin el que podría ser control absolut sobre Internet i tots els seus usuaris. És això precisament el que, amb l'únic support d'aquells que o no saben què és Internet o tenen molt a guanyar, proposa la llei ACTA: la pressió legal sobre ISPs per a vigilar contingut amb Copyright. És a dir, per a vigilar la xarxa així perquè sí no sigui el cas que algú faci el que no s'ha de fer i no se n'enteren. El problema és que qualsevol cosa, sense jutge pel mig, pot ser per al Govern "el que no s'ha de fer".

Els Governs en general, encara que uns més que d'altres, no enetenen que Internet no és seu ni és de ningú. Internet és o hauría de ser absolutament lliure i, a una societat civilitzada, compartir cultura és o hauría de ser una cosa a fomentar enlloc de a prohibir.

Estic preocupada, però només fins a cert punt ja que no es pot aturar de cap manera, almenys sense una dictadura evident, la evolució natural d'Internet. Tot i això, estic preocupada perquè a vegades sento dir “terroristes” d'aquells Anonymous que ens estàn salvant de la dictadura necessèria que implica portar les salvatjades d'ACTA, SOPA, PIPA etc.. a terme.

Em sobta molt que algunes persones no vegin la falacia i la intencionalitat que hi ha darrere de dir “Terroristes” d'aquells que ni han matat ni ho faràn. “Dictadors” d'aquells que poden anar a la presò per defensar la nostra privacitat a Internet, per assegurar la nostra llibertat d'expresió i per reclamar els milions d'euros i arxius LEGALS que milions d'usuaris han perdut amb el tancament de Megaupload. I ho diu gent com Alejandro Sanz, aquell imbècil que ens comparava amb proxenetes i que suporta causes de manera ridícula només si li ha quedat clar que el suport no afectarà a la seva imatge de progre-guay. Aquell home valent i altruista.Ho diu, en definitiva, la gent que no sap què és Internet més enllà del mail ni sap què tenen a veure les ISP i la nostra llibertat d'expressió.

Sort d'Anonymous, sort que a més a més de principis tenen la intel·ligencia i la habilitat de lliurar-nos de tanta pudor com fa tot plegat i sort d'V de Vendetta que, sembla, va inspirar-los. No obliden i no perdonen, diuen. I sí, els hauríen d'haver esperat.


PS: llegía avui una irònia, amb motiu de la condemna al metge de Michael Jackson: “Descarregar una cançó del Rei del Pop: 5 anys. Matar-lo: 4 anys”. Genial.

dissabte 28 de gener de 2012

Liam Gallagher


Pròxim post...