D'això va aquesta entrada. Més concretament de l'escriptora Ángela Vallvey, cas estrany que ens fa plantejar, molt seriosament, com una guanyadora del premi Nadal pot dissimular tant bé el talent que va demostrar l'any 2002. Per fer-ho, només li cal obrir cinc segons la boca al programa matiner "Las mañanas de Cuatro" o bé, filar unes quantes paraules com "hombre", "pibita", "cerveza" o "bar" de manera ridícula i previsible als seus articles de "Mujer de hoy".
La dona en qüestió aconseguia com ningú que, a la tertúlia política del migdia a Cuatro, ens n'adonéssim del preciat que és el temps a la televisió, i del inutilment que l'ocupava ella. Mentre analistes polítics, periodistes d'habitual tracte amb el tema o advocats argumentaven les seves opinions o predeien la següent estratègia d'un partit, el nostre Premi Nadal tot just era capaç de balbotejar una cosa de gran calat social com "eeee bueno, el PP también hizo cosas... Buenas y así... No ha quedado claro el 11-M eh?(dramatització exagerada)". Era tant bona amb aquesta feina que, encara que no sé si la continua fent perquè evito veure-la, avui me l'he trobat al mateix programa debatent si hauria de guanyar Hamilton o Alonso. Tot això, evidentment, a la seva manera: "eeeeeh, pero Hamilton tiene más encanto personal no?? i Alonso no.(sense exagerar gens)". És de tots sabut que aquesta és una raó de pes per a guanyar carreres. Seriosament, és que té un contracte pel que l'hem de veure ni que no pugui fer-ho pitjor? És curiós que a una taula en la que hi ha cinc homes i una dona, hagin hagut d'agafar-ne una que sembla lluitar contra l'evidència de que els homes i les dones som igual d'intel·ligents.
I d'això és exactament del que tracta la seva col·laboració mensual a "Mujer de hoy". Una columna més aviat buida i pobre on l'escriptora, ja entrada en anys per a aquestos menesters, s'aferra a una personalitat de Carrie Bradshow espanyola, que aconsegueix donar poc més que pena i una mica de vergonya. Són unes línies que ens presenten els homes com a estúpids, sense quasi vocabulari tret del "pibita" "polvito" "que no me entere de que ese culito pasa hambre" i amb un amic més "normal"(segur?) que sempre acaba dient "tio, no seas fantasma, tronco". Avui mateix és aquesta la descripció que fa d'un home que només era al sofà:
"Su mirada tiene el brillo inteligente de un simio antropomorfo(...) Redistribuye el peso de su trasero entre los cojines del sofá y de paso, se palpa los testículos"
I els "seus" homes, sempre són així. De fet, són pitjors! I les dones, sempre netes i llestes. És realment una pena, perquè si el que vol és fer veure que això és així, només hauria de deixar el seu lloc a aquests dos mitjans a qualsevol altra escriptora. Les dones amb dos dits de front t'ho agrairan molt.
La dona en qüestió aconseguia com ningú que, a la tertúlia política del migdia a Cuatro, ens n'adonéssim del preciat que és el temps a la televisió, i del inutilment que l'ocupava ella. Mentre analistes polítics, periodistes d'habitual tracte amb el tema o advocats argumentaven les seves opinions o predeien la següent estratègia d'un partit, el nostre Premi Nadal tot just era capaç de balbotejar una cosa de gran calat social com "eeee bueno, el PP también hizo cosas... Buenas y así... No ha quedado claro el 11-M eh?(dramatització exagerada)". Era tant bona amb aquesta feina que, encara que no sé si la continua fent perquè evito veure-la, avui me l'he trobat al mateix programa debatent si hauria de guanyar Hamilton o Alonso. Tot això, evidentment, a la seva manera: "eeeeeh, pero Hamilton tiene más encanto personal no?? i Alonso no.(sense exagerar gens)". És de tots sabut que aquesta és una raó de pes per a guanyar carreres. Seriosament, és que té un contracte pel que l'hem de veure ni que no pugui fer-ho pitjor? És curiós que a una taula en la que hi ha cinc homes i una dona, hagin hagut d'agafar-ne una que sembla lluitar contra l'evidència de que els homes i les dones som igual d'intel·ligents.
I d'això és exactament del que tracta la seva col·laboració mensual a "Mujer de hoy". Una columna més aviat buida i pobre on l'escriptora, ja entrada en anys per a aquestos menesters, s'aferra a una personalitat de Carrie Bradshow espanyola, que aconsegueix donar poc més que pena i una mica de vergonya. Són unes línies que ens presenten els homes com a estúpids, sense quasi vocabulari tret del "pibita" "polvito" "que no me entere de que ese culito pasa hambre" i amb un amic més "normal"(segur?) que sempre acaba dient "tio, no seas fantasma, tronco". Avui mateix és aquesta la descripció que fa d'un home que només era al sofà:
"Su mirada tiene el brillo inteligente de un simio antropomorfo(...) Redistribuye el peso de su trasero entre los cojines del sofá y de paso, se palpa los testículos"
I els "seus" homes, sempre són així. De fet, són pitjors! I les dones, sempre netes i llestes. És realment una pena, perquè si el que vol és fer veure que això és així, només hauria de deixar el seu lloc a aquests dos mitjans a qualsevol altra escriptora. Les dones amb dos dits de front t'ho agrairan molt.
0 comentarios:
Publica un comentari