Aquest no serà pas un escrit simpàtic. De fet és una crítica (més) als sobiranistes, que no ens acostumem a prendre aquestes coses amb gaire esportivitat. Perquè nosaltres, és clar, tenim la ridícula tendència de parlar hores i hores sobre l'estúpids que són els espanyols, el caràcter que tenen, el dolents que són, etc. Tot plegat em recorda una mica a la Real Societat que, tant mirar el que feia i deixava de fer el veí, van acabar a segona divisió. I nosaltres, que ja hi som, vinga a dir que hem de pujar... Però aquí ningú rasca bola.
Parlant de coses ridícules, n'hi ha una que em supera: la curiosa estratègia que porten a terme els fans de l'"hem de", i és que "hem de" fer tantes coses! : "hem de" lluitar per a aconseguir la independència, "hem d'"acabar amb aquest espoli fiscal, "hem d'"unir les nostres forces. Ja, però que hi ha algú més? Perquè aquest fanàtics del dir i no fer són sempre els primers que surten criticant un partit perquè "fa poc" quan ells no fan absolutament res. Els mateixos que munten en còlera amb el "cal gent que lluiti pel país!", com si ells fessin més que el poc que fan d'altres. Gent que directament no vota perquè, amb lògica seva, que guanyi el que fa poc és molt pitjor que deixar el Govern a qui no fa res (bo).
Una conseqüència de tot això és que, allò que s'ha creat per a unir sobiranistes, ha acabat essent una via més per a la retroalimentació inútil i, de vegades, l'insult. "Jo més que tu, tu espanyol lleig". Què voleu que us digui? tenim molt a aprendre de la manera de fer dels espanyols, pel que fa al tema de la territorialitat, no els hi va pas malament.
Hi ha un problema, i és que "fer" implica esforç quan tothom s'estima més que s'esforci un altre (i criticar-lo ferotgement si l'esforç no és gran com el que "hem de" fer). Ara com ara, a Espanya, implica també cert perill. Un perill que poca gent esta disposada a assumir (però que critica ferotgement a qui no ho assumeix). Sincerament, quants de vosaltres deixaríeu ara tot per a aconseguir alguna cosa, per petita que fos, a l'estil "primer Catalunya, després la familia"? Quants estaríeu disposats a anar a judici per haver parlat amb uns o d'altres? I a acabar a la presó? No a matar, compte, a acabar a la presó. Fins i tot, a portar escolta per "fer poc". Quants? I és que, que jo sàpiga, cap país del món no ha aconseguit res mitjançant l'insult i prou, que és bàsicament el que gran part dels nostres es dedica a fer - amb propis i estranys, per cert- durant la lluita més "curiosa" de la Història.
Els espanyols fan el ridícul en un món que no sap ni que existim, s'agenollen davant de presidents que no saben que existim i obliden la dignitat per a anar a una reunió on mai sortirà el nostre nom. I és que, és clar, "hem de" fer que ens reconeguin internacionalment. Però... que hi ha algú més?
Parlant de coses ridícules, n'hi ha una que em supera: la curiosa estratègia que porten a terme els fans de l'"hem de", i és que "hem de" fer tantes coses! : "hem de" lluitar per a aconseguir la independència, "hem d'"acabar amb aquest espoli fiscal, "hem d'"unir les nostres forces. Ja, però que hi ha algú més? Perquè aquest fanàtics del dir i no fer són sempre els primers que surten criticant un partit perquè "fa poc" quan ells no fan absolutament res. Els mateixos que munten en còlera amb el "cal gent que lluiti pel país!", com si ells fessin més que el poc que fan d'altres. Gent que directament no vota perquè, amb lògica seva, que guanyi el que fa poc és molt pitjor que deixar el Govern a qui no fa res (bo).
Una conseqüència de tot això és que, allò que s'ha creat per a unir sobiranistes, ha acabat essent una via més per a la retroalimentació inútil i, de vegades, l'insult. "Jo més que tu, tu espanyol lleig". Què voleu que us digui? tenim molt a aprendre de la manera de fer dels espanyols, pel que fa al tema de la territorialitat, no els hi va pas malament.
Hi ha un problema, i és que "fer" implica esforç quan tothom s'estima més que s'esforci un altre (i criticar-lo ferotgement si l'esforç no és gran com el que "hem de" fer). Ara com ara, a Espanya, implica també cert perill. Un perill que poca gent esta disposada a assumir (però que critica ferotgement a qui no ho assumeix). Sincerament, quants de vosaltres deixaríeu ara tot per a aconseguir alguna cosa, per petita que fos, a l'estil "primer Catalunya, després la familia"? Quants estaríeu disposats a anar a judici per haver parlat amb uns o d'altres? I a acabar a la presó? No a matar, compte, a acabar a la presó. Fins i tot, a portar escolta per "fer poc". Quants? I és que, que jo sàpiga, cap país del món no ha aconseguit res mitjançant l'insult i prou, que és bàsicament el que gran part dels nostres es dedica a fer - amb propis i estranys, per cert- durant la lluita més "curiosa" de la Història.
Els espanyols fan el ridícul en un món que no sap ni que existim, s'agenollen davant de presidents que no saben que existim i obliden la dignitat per a anar a una reunió on mai sortirà el nostre nom. I és que, és clar, "hem de" fer que ens reconeguin internacionalment. Però... que hi ha algú més?
6 comentarios:
Si anant a la presó, o fins i tot morint, n'hi hagués prou per fer que el meu país fos independent, no dubtis que seria el millor regal que podria fer als meus fills i, sens dubte, ho faria. Però no és així. Aquí el problema és que l'independentisme no està representat políticament. Hi ha un partit que se n'anomena, però que no n'exerceix, ans al contrari, treballa colze a colze amb l'unionisme extrem. I el partit que conté més independentistes, no se'n declara.
Jo, quan estava sol i podia fer-ho, vaig viure una època en què això de ser independentista es veia com a minoritari a les esferes polítiques, i ser de Convergència em feia quedar com a poc pur nacionalment parlant davant la gent més propera.
Ara ja no hi puc fer res, només esperar que arribi algú amb les idees clares en l'aspecte nacional. I no hi ha ningú. I m'emprenya molt veure que, com més independentistes hi ha, més s'allunyen de l'independentisme les classes polítiques dirigents.
A mí no em faria res que, tenint en compte el papanatisme socialdemòcrata que empesta la societat catalana, hagués de donar el suport a una força política socialista, sempre que aquesta força tingués un pla, una ruta, de cara a aconseguir la llibertat del meu país. Per això, a contracor, vaig votar ERC (quan es deia així, l'any 2003). Em vaig menjar els meus principis liberals per recolzar un projecte independentista. I resulta que vaig acabar recolzant un projecte assimilacionista extrem, com és el del PSC. És normal, crec, que ens sentim decebuts, fastiguejats. I molt més si tenim en compte que aquesta aposta unionista, espanyolista, ha obtingut el suport de la militància d'Esquerra (que és com s'anomena ara ERC). Què ens queda? I encara que hi hagi respostes a la pregunta: això que ens queda, serà de fiar o seguirà el mateix camí que ha seguit Esquerra?.
Resultat: per a mi, i mal que em pesi al cor, ara mateix només existeix la meva família. És la única cosa que em dóna força.
Josep puigvert,
em sembla molt que ets just del tipus de gent a la qual NO em refereixo. Poca gent esta disposada a canviar el vot com ho vas fer tu. Vull dir, si tinguèssim una màquina del futur que ens digués que amb, per exemple, Unió Catalunya aconseguria el que vol, molta, moltíssima gent diria que la màquina no funciona i votaria "els seus".
El text es podria resumir en un simple "millor poc que res i més si un ha fet molt menys que poc". Gràcies pel comentari, espero veure't més sovint per aquó. Salut!
No sé com estarà la cosa per allà dalt, però al País Valencià hi han 200 grupuscles per cada 100 persones. Cada comité, assemblea,grup o com es diga té les seues pròpies lleis i idees fermament tancades. Si no combregues amb el seu credo et diran de col·laboracionista cap amunt. He sentit converses entre ells i més de la meitat del temps el dediquen a tirar-se pedrades els uns als altres. Tot sembla d'una provisionalitat esgarrifadora. Sembla que sempre estem al punt d'arribar a formar una gran plataforma de lluita unida. Però aquest moment mai arriba i sempre ens quedem al mateix punt.
Semble pessimista (i ho sóc), però quan he intentat fer alguna cosa per aquí augmenta el meu grau de pessimisme sobre el panorama valencià.
Salut.
Miquelet, per aquí dalt, de moment, ens barallem entre tots, però quan cal suport es dóna. Entre crítiques, però es dona. Arzallus va anar a visitar l'otegi a la presó, ja te pots imaginar... Per amb ell otegi, d'esquerres o dretes, és un basc i prou. Batasuna, ni que només fos amb un votet, ha suportat el lehendakari... Però també sóc pessimista i em sembla que tot canviara
Qué passa amb E.A.?
Está agafant el camí d'ERC?.
Aquest assumpte em neguiteixa.
osep, precisament al comentari de dalt ja et dic que sóc pessimista... No crec que aquestes eleccions facin un pacte "a la catalana", com diuen ells, més aviat crec que ens estan preparant el terreny per a una altra ocasió.
El pitjor és que per aquí a molta gent li sembla que a Catalunya les coses van molt bé, perquè el PSOE sempre ho esta dient això, així que no acaben de veure malament aquest pacte.
Publica un comentari