No volia parlar d'això. Li comentava al Sergi, de fet, que no tinc forces per a parlar-ne, per això m'he centrat en ortografia i demés coses de poca importància avui. Però com basca tinc certs deures i, un d'ells, és el de recordar els fets d'ahir : l'assassinat d'Inazio Uria a Azpeitia. 70 anys, euskalduna i 5 fills. I feble, un "rival" molt feble.
Tan acostumats com estem els bascos ha aixecar-nos amb aquestes notícies, no sé pas si mai havia vist aquesta commoció a la societat. Passat el migdia, mentre feia un cafè abans de treballar, el cambrer de la cafeteria ha parat la música per a pujar el volum del televisor just quan començaven les notícies a ETB. Silenci absolut. Cap persona de la cafeteria ha dit una sola paraula, cap ni una ha continuat dinant. Cap de nosaltres hem fet el més mínim soroll perquè estàvem, tremendament emocionats, mirant el televisor i mirant-nos entre nosaltres, empassant saliva i avergonyits. Molt avergonyits. No recordo haver viscut una situació igual mai.
Tampoc recordo haver vist mai l'Ibarretxe tan afectat, tant que el suposo proper a la víctima. I els bascos, tots i cada un de nosaltres, teníem ganes de plorar; perquè no podem evitar sentir-nos en part responsables, perquè en dècades ni els uns ni els altres ens hem sabut entendre, perquè això hi era quan vam néixer i sembla no acabar-se mai, perquè ETA assegura matar en el nostre nom... i no cal ser basc per a saber que es sent quan algú diu matar en el nom d'un mateix. Però, per sobre de tot, tenim ganes de plorar perquè aquesta ETA és basca.
Ningú ens ajuda, ningú pensa en les víctimes que som tots i cada un dels bascos, ningú vol acabar aquesta miserable guerra sense la firma d'una rendició. Sempre ens acusaran d'assassins o de poc assassinats. No hi ha cap segle a la Història d'Euskal Herria que no hagi estat tacat de sang i és que no som ciutadans del món. Precisament ser bascos és el nostre mal.
Tan acostumats com estem els bascos ha aixecar-nos amb aquestes notícies, no sé pas si mai havia vist aquesta commoció a la societat. Passat el migdia, mentre feia un cafè abans de treballar, el cambrer de la cafeteria ha parat la música per a pujar el volum del televisor just quan començaven les notícies a ETB. Silenci absolut. Cap persona de la cafeteria ha dit una sola paraula, cap ni una ha continuat dinant. Cap de nosaltres hem fet el més mínim soroll perquè estàvem, tremendament emocionats, mirant el televisor i mirant-nos entre nosaltres, empassant saliva i avergonyits. Molt avergonyits. No recordo haver viscut una situació igual mai.
Tampoc recordo haver vist mai l'Ibarretxe tan afectat, tant que el suposo proper a la víctima. I els bascos, tots i cada un de nosaltres, teníem ganes de plorar; perquè no podem evitar sentir-nos en part responsables, perquè en dècades ni els uns ni els altres ens hem sabut entendre, perquè això hi era quan vam néixer i sembla no acabar-se mai, perquè ETA assegura matar en el nostre nom... i no cal ser basc per a saber que es sent quan algú diu matar en el nom d'un mateix. Però, per sobre de tot, tenim ganes de plorar perquè aquesta ETA és basca.
Ningú ens ajuda, ningú pensa en les víctimes que som tots i cada un dels bascos, ningú vol acabar aquesta miserable guerra sense la firma d'una rendició. Sempre ens acusaran d'assassins o de poc assassinats. No hi ha cap segle a la Història d'Euskal Herria que no hagi estat tacat de sang i és que no som ciutadans del món. Precisament ser bascos és el nostre mal.
7 comentarios:
Benvolguda,
Sí, una tragèdia més. Un assassinat, més, que destrossa una família, i que no servirà per a res positiu.Uns delinquents esdevinguts assassins. Una tragèdia. Més por i intranquilitat en molts barris, en moltes famílies i en motls sectors de la societat basca.
Però no té res a veure amb la condició nacional del poble basc, dels euskaldun's.
Suport total, inútil però sincer, a la vostra societat, al vostre poble i als vostres dirigents democràtics.
Mantingueu, si us plau, la confiança en els vostres dirigents polítics.
Vaig sentir el lehendakari dient allò, tant necessari, i tant sentit, acabat amb un Eta Kanpora.
Us en sortireu, acabareu amb la violència assassina. La societat basca i el vostre govern ho asconseguireu. Sense cap dubte.
Ànims,seguiu amb la vostra vida i el vostre propi itinerari personal i col.lectiu.
Cordialment,
Andreu
El que havia de dir, ja ho vaig dir en uns posts anteriors, per tant només em resta que donar suport a la gent decent.
Ànims.
Cordialment.
Ser bascos és el vostre mal, com també és la millor aportació que podeu fer a aquest Món. Pensa que ningú més és basc. Només per això paga la pena aguantar.
Aquesta és una tragèdia més de les que terrorisme porta penjada a l'esquena i sou els bascos qui més bé ho sabeu.
En aquests moments és quan la societat ha de ser forta i ferma en la defensa del seus valors davant els feixistes que maten amb l'excusa d'Euskalherria.
Dir ens podeu matar però no ens podeu posar de genolls.
Jo també em vaig commocionar en assabentar-me'n, ja tard a la nit arribant a casa de treballar. Em va trasbalsar molt més que qualsevol altre assassinat, perquè tot i que trobo injustificable assassinat, aquest el trobo encara molt menys difícil de justificar fins i tot amb la mentalitat del terrorista. Ja no tinc clar ni a qui volen atacar fent això. Qui és el seu enemic? Sembla que tothom, fins i tot els bascos. Ataquen ja al propi progrés d'Euskal Herria. Ara sembla que fins i tot defensen l'ecologisme amb les armes, perquè per ells fer un tren perquè la gent es pugui desplaçar ràpidament també deu ser una opressió contra el poble...
Només demostren que ja no saben ni on van ni per que lluiten... i que no dubtaran en matar qualsevol que no pensi exactament igual que ells.
Kaixo GukGeuk
M'ha sorprès una cosa que has comentat (ara no sé si al teu bloc o al meu) sobre el darrer assassinat, el del Sr. Uria. Dius que ha canviat alguna cosa, deixes entreveure que la societat basca ha sentit més aquest assassinat. Els catalans vàrem sentir molt els de Hipercor i la casserna de la Guàrdial Civil de Vic, per la quantitat de morts i de criatures entre les víctimes, però d'una persona sola, potser en Ernest Lluch va ser el més sentit.
Valgui dir que tota mort és sentida, però un poble s'identifica i reacciona de forma diferent depenen de l'apreci, estimació o carisma.
Com és que en Uria ha estat un cas sentit de forma especial o en tot cas, amb reaccions en aquest sentit, quan era una persona discreta i poc carismàtica pel conjunt de la societat? Què ha canviat?
Quina vergonya que els desgraciats dels etarres s'atorguin a sí mateixos el qualificatiu de defensors del poble basc, que diguin que existeixen per Euskadi. Quina vergonya, i quines ganes que desapareguin d'una vegada.
Publica un comentari