Que me l'admiro molt no és cap notícia. Ara, això no m'ha de cegar pas a l'hora de analitzar les seves paraules críticament i discrepar amb el que diu quan trobi que no té raó... però el cas és que, el President Pujol, sempre en té.
Ara diu (amb tristesa, tingueu-lo clar) que Catalunya no té ni serietat ni forces per a proclamar la independència. Pujol també mira l'esglaó següent abans d'alçar la vista cap al final de les escales.
Catalunya, em sembla a mi, té ara mateix problemes molt més importants que l'identitari, el qual no implica (quedi clar) que la identitat sigui un aspecte a oblidar. No. Precisament per indentitat és que tots els que ens estimem Catalunya hem de cuidar d'ella. Avui, un problema bastant més greu que la dependència, més encara que l'expoli fiscal, és l'absoluta absència d'autoestima dels catalans. Mentre no deixeu de demanar perdò per ser el que sou, qualsevol debat és estèril. Penseu que d'altres ja se n'encarreguen de difamar-vos i ridiculitzar-vos i, encara que el Govern actual s'afanyi en col·laborar-hi, els catalans no heu (no podeu!) entrar en aquest joc. Recupereu la força que diu el Pujol i vindrà de dos minuts recuperar la serietat.
El Tripartit actual, de fet, també és producte d'aquesta manca d'autoestima. És una única vegada que podeu culpar ERC d'haver-vos traït perquè, amb la primera picada d'ull al PSOE, ja sabieu què hi havia. Qui avisa, no és traidor. El que passa és que, alguns catalans, van continuar votant ERC perquè no van trobar cap humiliació a la transversalitat que els hi proposaven. Error : la representació política catalana no pot tractar d'igual a igual amb la espanyola, perquè són ells els que us necessiten i no a l'inrevés. No es pot practicar transversalitat entre qui porta el sac dels diners i qui agafa els diners del sac per a sobreviure, entre qui manté i qui és mantingut. Espanya, sense vosaltres, és no res. Només la manca d'autoestima de la que parlo pot justificar que Catalunya sigui l'únic País de la Història disposat a pactar amb un país més feble com el que representa el PSOE.
L'única cosa amb la que compta Espanya per a mantenir Catalunya dins de l'imperi és la violència; però ni tant sols li cal fer-la anar perquè, realment, aquí ningú ha protestat. I no, la culpa no és dels polítics, que no deixen de ser allà perquè el poble així ho vol : la culpa és més aviat dels milions de catalans nacionalistes que entenen la confrontació com una cosa dolenta quan, en aquest cas, és una cosa perfectament natural. Tan natural com la confrontació que pot donar-se entre el banc i el lladre, amb la diferència que, si el banc és Catalunya, al lladre no li cal pistola.
Però la mancança d'autoestima més grossa apareix quan us acuseu entre vosaltres del mal que els de fora us han fet. Humiliar-vos, sembla, és la cosa més normal del món i el criticable a hores d'ara és que alguns es deixen humiliar més que d'altres. Estar sota el poder espanyol no és la millor de les posicions per a assenyalar amb dit acusador als que us semblen encara més esfonsats. Al cap i a la fi, cada cop que dieu "jo sóc més català que tu", el que realment esteu dient és "jo sóc menys espanyol que tu". Les badalles entre nacionalistes, en el fons, no deixen de ser una col·laboració gratuïta a l'augment del vostre mal.
M'emprenya, quasi em fa mal, tota aquesta campanya anti-Pujol, aquestes ganes de fer obrir el ulls a molts catalans dient que Pujol no va ser agosarat. Aquesta nova moda de voler "despujolitzar" Catalunya perquè Pujol, a qui sembla apliqueu l'excepció de l"errar és humà", sovint es va equivocar. Perquè el President, encara que hagués errat totes les vegades que voleu fer-nos veure, va ser l'únic capaç de fer-vos mantenir l'autoestima que ara heu perdut.
El que en aquests anys mai he pogut descobrir és què va passar a Catalunya per a que milions de persones no siguin capaces de veure en tota una vida el que d'altres vam veure en dues setmanes : l'immens orgull que suposa haver tingut la sort de néixer a Catalunya. Mentre hagi catalans cecs davant d'això, Catalunya només serà un País que hagués pogut ser gran.
14 comentarios:
Com sempre, extraordinari.
I ho deixo aquí com a testimoni de que ho he llegit, perque el que vull escriure és tant gruixut que prefereixo deixar-ho correr.
Amb afecte.
Una vegada he contat fins a mil i m'ha passat la mala hòstia, respong:
A Euskadi, al menys teniu un PSOE i un PP que no vol renunciar al concert, i uns "abertzales" radicals que s'enfrontan a Espanya.
A Catalunya tenim un PSOE i un PP als que la ruïna econòmica de Catalunya, no només no els importa, sino que la fomentan, i a sobre, els nostres "abertzales radicals" els hi lliuran tota la nostra denostada Nació.
Creus que així podem anar bé de cap de les maneres?
ai Josep, sento haver-te posat de mala lluna...
Euskal Herria no té precisament una situació envejable: tenim moltes coses que vosaltres no teniu, però també ens sobren moltes coses que vosaltres, espero, no tindreu mai. No oblidis que els nostre PSOE, el del concert, ens va matar.
De tota manera, i com ben dius tu alguna vegada, els bascos no tenim autocritica i això ajuda a que la presa de pèl sigui, almenys, menor. Espanya sí que ha hagut de fer anar la violència amb nosaltres.
I no, no crec que així es pugui anar bé de cap de les maneres; però, el que jo vull dir, és que la situació actual de Catalunya, més que el problema, és la conseqüència de viure humiliat. Per això parlo de recuperar l'autoestima, perquè així es recupera el país.
Quan vaig acabar el post vaig pensar que, amb l'idioma, feu just el contrari : els catalans, generalment, veieu la vostra llengua a la mateixa alçada que l'espanyol. Això fa que rara vegada demau perdò per parlar en català a Catalunya, com és normal. Els bascos, en canvi, l'"autoestima llingüística" la tenim per terra i jo mateixa, ahir i inconscientment, vaig demanar perdò a un noi que no m'entenia.
Pensa que, cap país del món, com cap persona del món, pot anar bé si té l'autoestima per terra.
Benvolguda GukGeuk,
Entre Euskadi i Catalunya hi ha una diferencia notable, de la que se'n derivan tots els nostres mals. A la Guerra de Successió, vosaltres vareu guanyar i nosaltres varem perdre.
Sembla molt llunyá i sembla que ja no té cap trascendència, i és un error.
La vostra victòria, us ha permés protetgir els vostres furs inclus durant la dictadura, si no del tot, si en part. A nosaltres, ens foren arrebatats en aquella derrota, i...els borbons, no oblidan.
Autoestima?. Espero no desvetllar cap secret si dic que fores present en la "tertulia" que vaig mantenir amb un italia i dos bascos. No crec que jo sigui l'ùnic catalá amb autoestima. És més ho afirmo, ans al contrari, i d'aixó ens acusen.
Cordialment.
Josep, és una errada pensar que tenim el que tenim per drets històrics. De fet, el concert econòmic és el que ens van donar havent perdut els furs, que era el que realment es reclamava. Espanya, tot i això, ens va donar el concert perquè estava acollonida, o és que creus que ho van fer per ser justos?
Dels de la tertulia... no sabien basc oi? si algú no ha volgut aprendre basc essent d'aquí, dificilment trobarà poca l'autoestima d'un català.
Ps.
Per cert, els dos bascos als que em refereixo, un basc i la seua dona, basca, no demostraren tenirne gaire d'autoestima. Bé de habitants de Catalunya com aquells, també en tenim.
Cordialment.
Ens hem creuat el missatge.
T'equivocas, si que té que veure, perque no fou la derrota d'una batalla, fou una derrota total, seguida d'una represió genocida que s'extengué al llarg de tot el segle XVIII i que amb menor intensitat continuá durant tot el XIX i molta part del XX. Perque, tingues en compte una cosa que els espenyols saben molt bé, la seua Espanya castellana, sense Euskadi podria sobreviure...sense Catalunya no. Per tant, ja es cuidan prou de protetgir els seus interessos.
No sé si coneixes Barcelona. El castell de Montjuich, no fou construït per defensar Barcelona, no, fou construït per BOMBARDEJAR-LA. El parc de la Ciutadella, tant bonic ara, era lo que el seu nom indica, una ciutadella, construïda per BOMBARDEJAR-LA des de l'altre costat, i com que hi havia pel mitg un barri humil que els impedia bombardejar el centre de la ciutat, el barri de la Ribera, foren desallotjades les persones que hi vivian, així, per les bones i les seues cases foren derribades. Els deixaren al carrer, a l'intempèrie, sense cap mirament ni rastre d'humanitat, a la seua (mala)sort. Si tens ocasió, visita les ruïnes que es conserven al subsol del Born, és efereïdor. A veure si a Euskadi o a qualsevol lloc d'Espanya trobas quelcom de similar.
Una derrota amb genocidi posterior, no és qualsevol cosa, i, ben mirat, és un milagre que haguém arribat fins aquí.
Cordialment.
Ps.
Aprofito l'abinentesa per recomanar-te dos llibres hirtòrics extraordinaris titulats "La Guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714)" i "Felip V contra Catalunya" del catedràtic d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona Josep Mª Torras i Ribé i editats per la editorial Rafael Dalmau. Si els llegeixes, probablement et cambiará el teu punt de vista de Catalunya.
Josep, ningú diu que això que escrius no sigui cert, perquè és cert. Dic que no tenim concert per haver guanyat la guerra, sinó perquè Espanya als anys 70-80 ens tenia por. Però bé, hehe, a tot el post no esmento jo els bascos no? ;) salut
Benvolguda GukGeuk,
Tens raó en que Jordi Pujol va saber alimentar l’autoestima dels catalans que ara s’ha perdut. El problema es que va ser una autoestima estèril, “d’aparador”, una mena de “coitus interruptus”. Jordi Pujol va saber cohesionar als catalans i va promoure l’orgull de ser català i va aconseguir varies majories absolutes. Però desprès d’això, quan s’havia de donar un pas més, el “ara no toca” ho va engegar tot a rodar.
Crec que el pessimisme actual, en part (ull, dic en part!!) es culpa d’aquestes perspectives frustrades. Amb els últims governs de Jordi Pujol, CiU va entrar en decadència. Davant la política del tacticisme, el ara no toca i el peix al cove, molta gent els va abandonar per votar a ERC, perquè el discurs d’ERC els oferia unes expectatives que CiU i el pujolisme no els donava. Un cop aconseguit “l’orgull de ser català” oferia el “pas endavant”.
La traició d’ERC ha estat majúscula, es cert, però malgrat que molta gent tornarà a votar a CiU, son una gran multitud els que s’han quedat orfes. No votaran a l’actual ERC (dirigents traidors!!!), però tampoc tenen confiança en CiU, en Pujol (que encara remena les cireres) ni en els seus hereus (Mas i Duran). Jo crec que aquest es el principal motiu de pessimisme.
El pessimisme actual de la gent només es podrà combatre oferint un projecte engrescador.
Si actualment hi ha pessimisme i manca d’autoestima, no es pas per culpa de la gent, sinó per culpa de la manca de liderat. Tenim una classe política sense cap mena d’ambició, d’una mediocritat extrema. Tots.
I no t’equivoquis amb la ultima afirmació que fas. No dubtis en cap moment de l’immens orgull que senten els catalans d’haver nascut a Catalunya. Orgull promogut per Jordi Pujol, es cert, però també desaprofitat per ell mateix. El problema es la inexistencia d’un liderat que sapigue canalitzar aquest orgull de milions de persones per fer anar el Pais endavant.
Home Joan, me n'alegro de veure't per aquí de nou!
Tens raó que, després de l'autoestima, cal un pas més. El que trobo jo és no no tot un podia fer el Pujol! i un pas endavant, per a aquests casos, no és un petit pas. En són un munt de petits i que, crec jo, s'han de fer poc a poc. Salut
Insisteixo...i no em vull fer pesat, però el passat, i més si no és tant llunyá com sembla, influeix, i molt, en el present.
El pessimisme actual?...No, no és pessimisme, és mala hòstia, i és produït pel tripartit. Si un día, a Euskadi es produeix una situació semblant a la que estem vivint a Catalunya, i no et pensis que n'esteu del tot a resgüard, ja m'ho explicarás.
El que més mal fá, és la traïció dels que et penses que son els teus.
Cordialment.
Totes les generacions tenen els seus líders i els seus referents. la de Pujol va trobar-se un país desfet i vençut.
La tasca de la generació del Pujol i que ell va saber liderar. Va ser refer el país no sols materialment si no també nacionalment i moralment.
Sempre la generació més jove és la que vol arribar a més. I la més "radical" i els vells radicals no el va agradar que algú fes la seva "revolució" s'havien encomanat i la fes un "botiguer burgès".
En canvi ara hi ha una nova generació i els seus objectius són nous. Alguns denostaràn a Pujol per no haver anat més lluny o per no haver fet la revolució que ha sumit en la miseria als que la han feta.
Però ell va fer un camí, de reconstrucció nacional, que gràcies a la seva generació hem recorregut ja i per això podem tenir altres referents.
Per desgràcia molts d'aquests referents "radicals" han fet marxa enrera al país dinamitant l'orgull col3lectiu que entre d'altres ens havia inculcat Jordi Pujol.
Alguns vam votar ERC que ja sabíem que potser ens trairien perquè CiU ja havia traït el meu vot destrossant l'estatut...
és el que hi ha...
traïdors i oportunistes a tot arreu.
Qui va destrossar l'estatut, fou el PSOE, amb el desenteniment d'ERC. CiU només va salvar els mobles, la prova és el merder que s'ha muntat amb el finançament. Si CiU hagués "passat", com va fer ERC, a hores d'ara, no estarian discutint res de finançament, simplement s'aplicaria l'estatut PSOEcialista.
Publica un comentari