Sempre he pensat que la victòria dels nacionals a la guerra civil espanyola podria resumir-se en una paraula : unió. El Divide et vinces no va caldre amb unes forces republicanes que ja es dividien entre si, gudaris contra espanyols, comunistes contra socialistes, anarquistes contra republicans, tots contra tots en una guerra on els rebels van tenir bona part de la feina feta.
Avui, en aquesta guerra, també tenim totes les de perdre, perquè mentre els espanyols tornen a ser un bloc únic, els nacionalistes fotem les culpes de la nostra desgràcia a l'altre company, a l'amic, marcant paquet sobiranista al més pur estil ibèric, torero torero, aquí sobiranista en sóc jo i els meus. Així, fins la derrota, perquè és clar que de la història mai n'aprenem prou.
Això que explico en aquest post ve de dies i dies llegint a la xarxa blocaire i de gent de diferents partits, articles que ben podrien firmar tots ells canviant el nom del criticat. Pujol, per exemple, no és sobiranista- diuen- perquè ell mateix ho va dir un bon matí. Aps. Siguem seriosos, realment algú creu que Pujol no fou ( és ) sobiranista? I l'Arzallus? A mi ja em sembla prou el profun odi de l'antic regne cap a ells però, a qui encara pensi que Pujol mai ha marcat prou paquet sobiranista, li diré una cosa : els polítics estan per fer precisament això, política. Vull dir que les bravuconades de jove ultra-hormonat les deixem per al jovent. O per al Carod, que Déu n'hi do. Desconfiem del polític que a Espanya causa riure o fàstic, però no por i, benvolguts, en Carod mai ha estat temut.
Compte! no seré pas jo qui ara qüestioni la seva sensibilitat sobiranista, però sí la seva tasca : ser el més sobiranista de Catalunya no serveix per a res si això no dóna més que una imatge. Personalment, els constants atacs de comprensió espanyola del PNB no em ceguen davant de la competència exclusiva d'I+D que volen aconseguir. Així, sense marcar paquet, pactant (fent xantatge) amb el espanyols. Sense acabar a la presó, que ja és prou. Tampoc el comportament erràtic que sovint mostra l'esquerra abertzale o Eusko Alkartasuna em fa titllar-los d'espanyols.
Un dels nostres mals crec que és aquesta necessitat de ser el partit sobiranista, la persona sobiranista, el bo d'aquesta miserable pel·lícula, assenyalant constantment amb el dit qui és el traïdor, com si només alguns dels nostres haguessin de tenir dret a fer país. Exclusivitat nacionalista, que en dic al títol. Tornarem a perdre.
Avui, en aquesta guerra, també tenim totes les de perdre, perquè mentre els espanyols tornen a ser un bloc únic, els nacionalistes fotem les culpes de la nostra desgràcia a l'altre company, a l'amic, marcant paquet sobiranista al més pur estil ibèric, torero torero, aquí sobiranista en sóc jo i els meus. Així, fins la derrota, perquè és clar que de la història mai n'aprenem prou.
Això que explico en aquest post ve de dies i dies llegint a la xarxa blocaire i de gent de diferents partits, articles que ben podrien firmar tots ells canviant el nom del criticat. Pujol, per exemple, no és sobiranista- diuen- perquè ell mateix ho va dir un bon matí. Aps. Siguem seriosos, realment algú creu que Pujol no fou ( és ) sobiranista? I l'Arzallus? A mi ja em sembla prou el profun odi de l'antic regne cap a ells però, a qui encara pensi que Pujol mai ha marcat prou paquet sobiranista, li diré una cosa : els polítics estan per fer precisament això, política. Vull dir que les bravuconades de jove ultra-hormonat les deixem per al jovent. O per al Carod, que Déu n'hi do. Desconfiem del polític que a Espanya causa riure o fàstic, però no por i, benvolguts, en Carod mai ha estat temut.
Compte! no seré pas jo qui ara qüestioni la seva sensibilitat sobiranista, però sí la seva tasca : ser el més sobiranista de Catalunya no serveix per a res si això no dóna més que una imatge. Personalment, els constants atacs de comprensió espanyola del PNB no em ceguen davant de la competència exclusiva d'I+D que volen aconseguir. Així, sense marcar paquet, pactant (fent xantatge) amb el espanyols. Sense acabar a la presó, que ja és prou. Tampoc el comportament erràtic que sovint mostra l'esquerra abertzale o Eusko Alkartasuna em fa titllar-los d'espanyols.
Un dels nostres mals crec que és aquesta necessitat de ser el partit sobiranista, la persona sobiranista, el bo d'aquesta miserable pel·lícula, assenyalant constantment amb el dit qui és el traïdor, com si només alguns dels nostres haguessin de tenir dret a fer país. Exclusivitat nacionalista, que en dic al títol. Tornarem a perdre.
